Teodor Llorente
Teodor Llorente i Olivares naix el 7 de gener de 1836 a València, fill de l'advocat i regidor valencià Felicíssim Llorente. En uns inicis segueix la vocació del pare i als vint-i-dos anys es llicència en dret i filosofia i lletres en la Universitat de València, i exerceix l'advocacia durant algun temps. Durant l'etapa universitària s'interessa pel cultiu de la poesia i fa amistat amb el poeta Vicent Venceslau Querol. Els dos jovents prompte coneixen el poeta i filòleg mallorquí Marià Aguiló, un dels promotors del moviment de la Renaixença a Mallorca, que havia arribat a València per a treballar de bibliotecari a la universitat.
A pesar que comença escrivint versos en castellà, la lectura dels poemes de Joaquim Rubió i Ors, El Gaiter del Llobregat, i la influència de Marià Aguiló, acaba per a decantar-ho a escriure poemes en la seua llengua materna i a interessar-se pel ressorgiment literari valencià. L'amistat amb l'escriptor mallorquí, a qui consideraria el seu mestre i guia intel·lectual i literari, l'ajuda a conformar l'ideari que gira entorn de tota la seua producció literària: l’interès per la literatura clàssica, el regionalisme, la unitat de la llengua i la fraternitat entre el País Valencià, les Illes Balears i el Principat.
El 1861 Teodor Llorente entra com a director del diari L'Opinió. Cinc anys més tard, junt amb l'impressor Federico Domènech adquireixen L'Opinió de manso del Marqués de Camp, i ho transformen en Les Províncies, que prompte seria el principal rotatiu conservador valencià. S'encarrega de dirigir el nou diari, i al mateix temps col·labora amb nombrosos articles sobre política espanyola, història i crítica literària, sovint amb el pseudònim Valentino.
L'any 1878 és un dels fundadors, junt amb Constantí Llombart i Fèlix Pizcueta, de l'entitat cultural Lo Rat Penat, que tenia com a objectiu defendre i promoure la cultura i la llengua valencianes des d'una òptica burgesa i conservadora. Inicia una campanya per a despolititzar el moviment de la Renaixença i limitar-ho als àmbits literaris, afirmant, el 1878, “Nosaltres no hem participat mai dels temors (por fortuna ja case esvaïts) que van concebre alguns, sospitant que eixe moviment literari poguera fomentar, en el terreny polític, tendències separatistes”;. El 1879 Teodor Llorente és un dels impulsors dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, bilingües des d'un inici, i l'any següent exerceix de president als Jocs Florals de Barcelona. Funda i dirigeix el Centre d'excursions científic literàries (1880) i la Revista de València (1880- 1883) . L'any 1890 obté el títol de Cronista de València.
Com a líder absolut del moviment de la Renaixença al País Valencià, durant la seua maduresa manté contactes amb diversos intel·lectuals de tot els Països Catalans, com l'escriptor Jacinto Verdaguer, amb qui ho uneix una llarga relació epistolar i una bona amistat; Víctor Balaguer, amb qui sosté un interessant diàleg ideològic i intel·lectual; Miquel Costa i Llobera, amb qui manté una mútua relació d'estima i cordialitat o Frederic Mestral, a qui dedica el Nou llibret de versos del 1909.
Cap als cinquanta anys Teodor Llorente inicia la carrera política. S'afilia al partit conservador de la província de València i ho encapçala en dos ocasions. És diputat a Talls de Madrid del 1891 al 1896 i senador del 1898 al 1901. Després de quaranta anys com a director de Les Províncies, el 1904 abandona el càrrec, que passa a ocupar el seu fill Teodor Llorente Falcón. Participa en l'I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona el 1906, on fa una crida a la unitat de la llengua. L'any següent declina la presidència honorària de la primera Assemblea Regionalista Valenciana, perquè era contrari a les aspiracions nacionalistes de l'assemblea. Rep diversos homenatges populars, el més important durant l'Exposició Regional de 1909, quan la ciutat de València el corona com a Poeta de València, on fa un discurs d'homenatge a l'exèrcit espanyol que combatia a Melilla.
Teodor Llorente mor a València el 1911, a l'edat de setanta-cinc anys. Després de la seua mort es publiquen diverses antologies dels seus poemes, com per exemple Llibrets de versos (1914) , a cura del seu fill; Poesies valencianes (1936) , en commemoració del centenari del seu naixement; Antologia poètica (1958) , a cura de Carles Salvador, i Poesia valenciana completa (1983) , a cura de Lluís Guarner. El seu fill s'encarrega també de l'edició de l'Epistolari Llorente (3 vol., 1929-1936) , una interesantíssima compilació que ha permès entendre amb més profunditat la vida i obra del patriarca de la Renaixença valenciana. Més recentment l'estudi d'esta figura capital de la lírica valenciana s'ha enriquit amb nous treballs com La Renaixença al País Valencià: estudi per generacions (1968) , de Manuel Sanchis Guarner; La Renaixença valenciana i Teodor Llorente (1895) , de Lluís Guarner; Teodor Llorente, l'últim patriarca (2004) i Teodor Llorent líder de la Renaixença valenciana (2007), de Rafael Roca, entre molts d'altres.
El 2013 l'Acadèmia Valenciana de la Llengua publica l'obra valenciana completa de Teodor Llorente, a cura de Rafael Roca. Inclou 150 poesies, onze de les quals mai publicades en cap antologia anterior i dos absolutament inèdites, i arreplega també tota la seua producció coneguda en prosa valenciana
- ¿QUI ÉS TEODOR LLORENTE?
Teodor Llorente i Olivares és un autor cabdal de la literatura valenciana i, probablement, el més important de la Renaixença i del nostre segle XIX. Considerat tradicionalment com el patriarca de la Renaixença valenciana, Llorente va ser capaç de suscitar l’admiració i l’adhesió multitudinària de la societat del seu temps, com quedà palès en la seua coronació com a poeta i en els homenatges que rebé amb motiu de la seua mort.
Home polifacètic, abandonà ben prompte una trajectòria inicial orientada al dret per a dedicar-se amb passió al periodisme i a la literatura, com a traductor i com a creador, El gran mèrit de Llorente és la recreació d’una llengua poètica culta, fins llavors menystinguda, que és capaç d’enllaçar amb naturalitat amb la nostra tradició clàssica, amb la llengua literària d’altres regions de l’idioma i, sobretot, que és capaç de connectar amb la llengua viva dels valencians sense caure en els vulgarismes i la castellanització de què havien fet gala altres autors coetanis. La poesia llorentina, imbuïda de romanticisme primer i més tard amb un caràcter simbolista, ens resulta encara llegible i pròxima, ens commou i ens connecta amb un imaginari valencià idealitzat que ha guarnit els fonaments del valencianisme i de la cultura en valencià posterior.
La valoració de la figura de Llorente ha experimentat daltabaixos al llarg del temps. Com hem dit adés, el seu prestigi en vida va ser incontestable i la seua influència i l’admiració amb què va ser tractat s’estengué fins ben després de la Guerra Civil del 36. Posteriorment, en el anys 60 del segle XX, una revisió del seu paper com a líder de la Renaixença propicià un canvi prou radical, que insistia en els aspectes negatius de la seua trajectòria fent-lo fins i tot responsable en gran mida d’un suposat fracàs d’este moviment, acusant l’autor d’haver impedit la projecció política reivindicativa per una banda i d’haver fossilitzat l’evolució de la literatura vernacla posterior ancorant-la en unes formes romàntiques desfasades. El seu conservadorisme polític i el seu caràcter religiós el feien sospitós als ulls d’una part significativa del valencianisme de l’època. Els estudis que els últims anys han dut a terme sobre Llorente i sobre la Renaixença valenciana han permès fer una profunda revisió en positiu de la figura i l'obra de Llorente des del punt de vista acadèmic.
- OBRA POÈTICA
La seua obra poètica en català -que quasi sempre denomina llemosí-, està dominada pels tòpics joc floralescos, els poemes de circumstàncies, el sentimentalisme i l'historicisme. Canta la bellesa d'una pàtria idealitzada a través de l'amor i del paisatge. Demostra una gran habilitat en l'ús del llenguatge i el seu estil aconsegueix nombrosos epígons. En este sentit, el llorentinisme, identificat amb la idealització del món rural, i en particular de L’Horta, i amb la proposta d'un programa estètic molt limitat, suposa, fins mitjan de segle XX, una gran influència en el posterior desenrotllament de la poesia valenciana.
Tot i que ja havia publicat diversos poemes per separat, el 1885 apareix el seu primer recull de poesia, Llibret de versos, que conté "La barraca", la seva obra mestra i el poema cabdal de la Renaixença valenciana. El 1902 publica, només per als socis de Lo Rat Penat, Nou llibret de versos, reeditat i ampliat el 1909 amb nous poemes. També s'encarrega de l'edició del recull Poetes valencians contemporanis (1908). La seva producció literària catalana es limita a la poesia, un fet molt significatiu i que és símptoma de la seva concepció dels gèneres literaris: el valencià és idoni únicament per al conreu de la lírica, i ha d'ésser un llenguatge culte arcaïtzant, que és l'essència genuïna de la llengua. Per a tota la resta de gèneres considerats cultes, el castellà ha de prevaler. En aquest sentit, en una carta a Rubió i Ors del 1877, Teodor Llorente escriu: "Hi ha una diferència completa , una separació absoluta , entre els que cultivem les poesia almoina docta i els que escriuen en valencià vulgar per el teatre o per als periòdics guies de carrers". En castellà escriu l'obra de divulgació Valencia (2 vol., 1887-1889), amb la participació de diversos intel·lectuals valencians, i el 1907 publica el seu únic recull de poemes en castellà, Versos de la joventut: 1854-66, d'estètica romàntica. També publica diverses
Comentarios
Publicar un comentario